Unes breus vacances (1)

Tots els anys, quan arriben aquestes dates, em recorde d’aquelles Pasqües, quan tenia setze anys, i em faig alguna que altra palla recordant-les. Això sí que foren vacances! No ho havia contat mai, però algun dia havia de fer-ho.

Bé, però primer em descriuré: aleshores jo era un xicot baixet, de cabells castanys, tallats curts, amb el flequillo de punta. Entre la boca, petita, les orelles grans i les galtes, sempre rosades, aparentava ser més nen encara. Jo sempre havia estat un xicot vergonyós i tendre, potser a causa de ser miop. Potser sabreu que els miops tenim una visió del món dolça i desdibuixada, que ens fa veure’l i viure’l diferentment. Tanmateix, malgrat les ulleres, tenia un bon cos.

Vivia a Rocafort, però els meus pares tenien un apartament a Moncofa on anàvem sempre de vacances, en un bloc d’apartaments al carrer Lepanto, una travessera de l’Avinguda del Port. Per tant, aquell any vam pujar-hi per Dijous Sant, deixant a Rocafort la meua germana major, que sempre s’hi quedava, al·legant que tenia que estudiar, la molt espavilada.

Però les vacances allà eren molt avorrides. No hi havia res llevat de la platja, passejar, anar a comprar el pa o Ducados per al pare, o acompanyar la mare a comprar al Masymas. Absolutament ensopidor.

Doncs dissabte de vesprada, quan ja estava resignat a romandre tota la vesprada tombat al sofà i veient la tele, vaig eixir al balcó perquè em donara l’aire, i vaig veure un altre xicot al balcó del costat. Guaitava el carrer, recolzat a la barana, i em va seguir amb la mirada quan eixia. Era ben bonic, amb els cabells rojos i molt curts, la cara pigada i uns ulls verds molt grans i desperts. Només vestia un banyador llarg, de color beix, i el seu pit era pla i mancat de pèl. No vaig poder estar-me de mirar-lo, ni de permetre que s’entrecreuàren les mirades.

• Quin avorriment de poble, eh? - Em va dir, somrient.

• Doncs sí, és un conyàs.

Ens vam quedar muts mentre miràvem el carrer, durant uns segons que em van parèixer segles.

• Ei - va trencar el silenci, a la fi -. Per què no vens a casa i juguem un poquiu a la Play?

• Estaria bé! Vaig cap allà.

Als cinc minuts ja trucava la porta del meu veí. Era, probablement, més petit que jo i era súper graciós. Es deia Jaume, i també estava de vacances amb la seua família, que havia eixit a passejar aquella vesprada.

Ens vam posar de seguida a jugar al Tekken, asseguts al sofà. Recorde que jo duia una samarreta i el meu bòxer verd, un banyador ajustat que m’esqueia molt bé i que em feia un cul boníssim, modèstia a part (per a una cosa de la qual puc fardar...).

Quan dúiem una estona de partida, i jo havia guanyat unes poques partides a Jaume (he de reconèixer que era un viciat a aquell joc), aquest va tractar de desconcentrar-me allargant la mà i fent-me cosquerelles en l’aixella. Jo, més per sorpresa que res, se’m va anar el sant al cel i quasi vaig perdre. Però vaig refer-me ràpid i vaig allargar la mà cap al seu entrecuix, prement amb no gaire força. No sabia si li havia agafat o no el piu, però sí es va esvarar una mica al joc i va perdre.

• Ah, sí? Ara voràs en la pròxima - va dir sense mirar-me, mentre començava el següent round.

Quan dúiem pocs segons de round i jo estava centrar en la baralla, pensant que no volia seguir-me el joc, vaig notar la seua mà sobre la tela del banyador. Hàbilment, va trobar el piu i em va agafar el gland amb dos dits, torçant-lo lleugerament. Em va fer tant de gust que em vaig descentrar i vaig perdre el round. A més, vaig tenir una erecció instantània, malgrat que el contacte només havia durat uns segons.

Vaig mirar el Jaume i em mirava amb aire triomfal, el tio. Ara tocava la round de desempat, però jo no podia deixar de pensar en la calor de la seua mà sobre el piu. Ell va començar fort el combat, concentrat, i vaig pensar: "aquesta és la meua", i vaig palpar-li el piu, però tan avall que no li’l vaig trobar. Només vaig trobar els ous, i li’ls vaig prémer amb poca força.

Jaume ni es va immutar, però, d’imprevist, me’l va agafar, amb la mà entorn de la soca. Em vaig quedar bocabadat, de plaer. Però ell va retirar de seguida la mà.

• Coi, si estàs empalmat - va dir, sorprès, però sense deixar de jugar.

• Així no em faràs perdre - jo no sabia què dir, em moria de vergonya.

• No, si jo també - va amollar -. Mira.

No me’n vaig poder estar. Vaig mirar-lo, i s’havia abaixat el banyador, ensenyant el seu piu, erecte. Era molt blanquet, i totalment cap amunt (per això no li’l havia pres abans), amb mig capoll al descobert. Ara sí que me’n vaig quedar corprès, i Jaume va aprofitar per guanyar-me al joc.

• Ah! - va alegrar-se’n -. T’he guanyat! - i, assenyalant-se el piu, ben erecte, va afegir - I gràcies a açò!

• Amb males arts, cabró! - i em vaig abalançar cap a ell.

Ell va fer com que se’n resistia, apujant els genolls, però es va deixar. I li vaig agafar el piu, pel gland, amb una poca de força, sentint la seua duresa. Estava duríssima. Ell, rient, va agafar-me el meu, fent pressió, i vam començar a rodolar tots dos pel sofà, jugant i amb els pius ben agafats.

Però llavors vam sentir el pany girar, i vam quedar en silenci, amb la musiqueta del joc de fons. Ràpidament, vam tornar a seure bé i vam dissimular les ereccions amb coixins. Era la família, i, al segon, el germanet de Jaume va seure al sofà i va exigir jugar també. Així que vam passar la resta de la vesprada jugant com si res, mirant-nos de tant en tant, amb un somrís als llavis.

I quan vaig marxar a sopar, vam quedar que al matí següent aniríem a la platja.