Dilles benastrugues (1:Sobre la Mar Merditerrània)

Nota a los lectores hispanohablantes: Quería hacer una historia: una historia sobre el Mediterráneo, sobre el mar, el amor y las personas. Sé que podría haberlo hecho en español, pero no sería lo mismo. Para mí, mi lengua está asociada a todas esas cosas, a las cosas que amo.

Sé que muchos seréis incapaces de leer esta discreta serie de relatos, y os ofrezco mis disculpas. Sólo deseo un pequeño espacio para una historia escrita en una lengua de mar, campo, montañas y de gente sencilla, sólo eso.

Muchas gracias.

Nota als lectors catalanoparlants: Espere que gaudiu d’aquesta història que, com ja he dit abans, va sobre el Mediterrani, la mar, l’amor i les persones. Us la dedique especialment a vosaltres, amb qui compartesc aquesta cultura tan malastruga però tan bella que és la nostra. També els la dedique a tots aquells que, com jo, s’enamoraren de Mallorca, com si fos un nou món, però alhora tan nostre.

Abans de començar, us deixe uns versos de Vicent Andrés Estellés, un poeta de Burjassot que de segur coneixereu:

Els amors fan l’amor, les històries la història.

Heus una vida ací. Les paraules terribles,

les paraules amables que ja no diu ningú,

que no sé qui va dir, que retornen, anònimes,

i em donen un sentit. Tot ho recorde, ho pense.

D’illes benastrugues I: Sobre la Mar Mediterrània

Aquest viatge prometia. Tenia totes les paperetes de ser un bon viatge. Almenys això era el que pensava aqueixa nit, mentre esperava en la cua per entrar al vaixell que ens duria a Mallorca a mi i als meus amics, Raül i Sergi. Després d’un any d’estudi, necessitàvem i mereixíem aqueixes vacances.

Una volta al vaixell, en veure la petitesa de la nostra cabina, amb quatre llits, dos damunt dels altres dos, decidírem sortir a coberta per gaudir la nit i per fumar-nos uns cigarrets. Molta gent havia pensat com nosaltres i es disposava a passar la nit a la fresca, inclosa una colla de xicotes esnobs de riure fàcil i irritant.

– Collons, açò està ple de pijes – es va queixar Sergi mentre s’apujava la cremallera de la seua jaqueta, resguardant-se del fort vent de la mar.

– Què esperaves? Este és un barco de nivell – vaig dir-li mig rient.

– Sí, clar, segur que mos tiren si mos senten parlar valencià – afegí Raül, irònic, mentre encenia un cigarro. I vam asseure’ns en unes cadires de plàstic que hi havien, mentre fumàvem tranquil·lament.

Segons passava la nit, la gent anava entrant cap a dins, a dormir una mica abans d’aplegar a Mallorca. Nosaltres hi vam romandre, aspirant l’olor salada de la mar i sentint les rialles de les incansables pijes dient ximpleries. Vaig parar les orelles i vaig sentir la seua conversa.

– Ai, tía, ¡que fuerte! ¡Nos hemos quedado solas!

– ¡Qué va, tía! Ahí hay unos tíos.

– ¿Están buenos?

– Tía, ¡vamos a decirles algo!

Poc després vaig veure com dues d’elles s’acostaven a nosaltres, agafades pel braç i rient. Les dues tenien els cabells llargs –impossible distingir el color en la foscor– i tenien un bon cos. La veritat, m’agraden gens les xiques, perquè tal com són, preferisc moltíssim més els xics. Però açò no ho sabien pas els meus amics –o això creia–, ni jo sabia quines coses els agradaven realment. Sempre hem fet com si no ens importara quina és la nostra inclinació sexual –ni moltes altres coses–, ja que la nostra amistat està per damunt d’això.

– Oye, ¿tenéis un cigarro? – digué una d’elles, una mica avergonyida mentre la seua amiga deixava escapar una rialleta.

– Pireu-se – va tallar-les Sergi amb la veu lleument enutjada. Pel que es veu no li agraden massa les pijes .

– ¿Cómo? – innocentment, les pobres ni li entenien.

– Sí, yo tengo – va intervenir Raül, i els va oferir un cigarret.

– Gracias – la xica s’encengué el cigarro i ambdues no es mogueren del nostre costat.

– ¿De dónde sois? – va preguntar la fumadora.

– Yo soy de Valencia – respongué a l’instant Raül.

– ¿Y vosotros? – va dir senyalant-nos a Sergi i a mi. Sergi va girar el cap ignorant-la.

– De Burjassot i de Massamagrell – contestí.

– De pueblo, ¿eh? – em vaig imaginar la cara d’odi de Sergi. – ¿Os presentamos a unas amigas?

– Jo passe – va dir Sergi.

– Yo iré – contestà ràpidament Raül. I els tres se’n van anar cap a la colla de xiques. La veritat és que Raül és molt guapo, a més de tenir bon cos. Per això sempre té xiques al seu voltant, com voltors en busca de menjar.

Sergi va traure un cigarret, el va encendre, xuclant fort, mentre mirava la mar.

– Putes pijes – i va llançar una glopada de fum.

Poc després que Raül se n’anara em vaig adonar que m’havia quedat sense tabac, i vaig anar endins per comprar-ne. El bar estava ja tancat, però la màquina estava a disposició de tothom. En entrar vaig veure que la sala estava buida excepte per un xicon que seia en una de les tauletes. Em va fer una miqueta de pena veure’l allí tot sol i li vaig saludar.

Pareixia més jove que jo, o això semblava pel seu rostre pigat, que tenia un caire trist i malenconiós. Els seus cabells bruns li queien desordenadament pel front, el qual acabava amb uns ulls blavosos que em recordaven a la mar.

– Me donaries un cigarro? – em va dir quan l’haguí comprat, amb un accent estrany.

– Clar, tio – mentre m’apropava, en vaig traure un i li’l vaig donar. En veure que se l’encenia em vaig asseure –. Sóc Enric, i tu? – vaig dir-li allargant-li la mà.

– Jo som Aleix – va dir mentre em donava la mà.

– Àlex?

– No, no, Aleix – em va corregir amb un somrís.

– Mira que eres estrany, entre el nom i l’accent – vaig dir amb una mitja rialla.

– Haha! És que som mallorquí! Tu ets valencià, no?

– Has encertat.

– És clar, després de passar-hi un mes entre valtros vos distingesc de seguida.

– Què has estat, de vacances?

– Sí, amb es meus pares.

– I què fas ací a soles? – vaig preguntar mentre m’encenia un altre cigarro.

– M’avorresc. No podia dormir i he baixat a veure si trobava qualcú amb qui parlar.

– Doncs ja l’has trobat – li vaig somriure.

Estiguérem una bona estona parlant. L’al·lot, malgrat haver nascut a Manacor, viu a Palma de Mallorca amb els seus pares. Havien passat tot el juliol a València i ara tornaven per passar l’agost tranquil·lament a la seua casa. És un xic molt maco, deu tenir uns setze anys i és massa dolç per a ser hetero.

– Per què no feim una cosa? Mos donem els números i quan estarem a Mallorca mos retrobam – va proposar, no tan innocentment com semblava, i jo acceptí de bon grat, alegrant-me un fum.

Una mica de conversa després em vaig adonar que ja s’havia fet tard i em va entrar son. De més a més, em vaig recordar de Sergi, puix que l’havia deixat sol allà fora.

– Buà – vaig badallar – Se m’ha fet tard, vaig a gitar-me una mica o demà no arribaré a l’hotel viu.

– Hahaha! Tens raó... va, que t’acompany.

Quan arribàrem a la nostra cabina vaig trucar la porta desitjant que Sergi, que era qui tenia les claus, estigués dins. Vaig sentir alguna cosa dins i vaig cridar.

– Sergi, obri’m! Sóc jo, Enric.

Aviat es van sentir unes passes apropant-se lentament a la porta.

– Bé, Enric, ja ens veurem quan... – començà Aleix, però es va tallar en obrir-se la porta i aparèixer un Sergi vestit només amb un boxer gris. Tant Aleix –vaig notar-ho– com jo, resseguírem el seu cos amb la mirada. La seua cara rodona, somnolenta i enrogida, de cabells d’un ros obscur se seguia d’uns muscles amples, un pit sense pèl i un ventre pla. Uns pelets davall el melic conduïen als calçotets que duia, de lycra ajustada, que pareixien contenir quelcom realment gran. Mai l’havia vist així: de sobte em va parèixer que era més atractiu del que pensava. Em vaig girar i vaig veure que Aleix no podia defugir la mirada de l’entrecuix eminent del meu amic.

– Coi – exclamà molt baixet.

– Bona nit – va dir Sergi amb veu de mig dormit –. Perdona, m’havia sobat. Qui és el teu amic?

– Es diu Aleix. Aleix, este és Sergi – es van estrènyer les mans, i es van somriure.

– Però bé, jo me’n vaig ja, que és molt tard – s’acomiadà Aleix –. Ja ens veurem!

– Adéu!

Després que se n’anara vaig entrar a la cabina i Sergi va tancar la porta darrere meu. Llavors vaig poder sentir la seua olor intensa. Costa d’admetre, però aqueixa olor m’excitava, aqueixa mescla que distingeix un home d’un altre, tan carregada de feromones.

– No està Raül? – li preguntí.

– Deu estar fotent-se la pija eixa – respongué mentre arrossegava els peus cap al llit.

Ambdós ens gitàrem als llits, entre la remor de la mar i els balancejos del vaixell. En la foscor, me’n vaig adonar que Sergi no dormia encara.

– Qui era eixe xicot? – em va preguntar Sergi, en veu baixa.

– Un xic que acabe de conéixer pel barco. Viu a Palma, així que el tornarem a vore.

– Bé, perquè és ben bonico – va dir en un murmuri quasi inoïble, i es va girar, disposat a dormir-se.