Dia de platja

Dia de Platja

Nelo era a la seua cambra preparant una motxilla amb la tovallola, un entrepà ben bo que s’havia preparat i algunes coses més per a anar a la platja aquella vesprada. Ell era un xic ben bonic, amb els cabells castanys i així una miqueta llargs, els quals li queien sobre la cara desordenadament. Això, i els seus ulls d’un verd clar i brillant li donaven un aspecte de desvergonyit i una bellesa misteriosa poc usual.

– Manel! – se sentí des de la cuina: era la mare de Nelo, que el cridava.

Quan Nelo acudí a la crida de sa mare, ella li donà els típics consells de mare per a la platja... que fóra amb compte, que es posara crema, que no fera cas als desconeguts, que no comprara res que no estiguera sense obrir, i un llarg etcètera. La mare de Nelo era molt protectora i s’estimava molt el seu fill. En ella es veia d’on havia tret Nelo eixos ulls verds tan bonics.

Després de la xarrada de sa mare, Nelo isqué de sa casa amb la motxilla a l’esquena, la seua samarreta groga i les seues bermudes blaves.

Pujà amb l’ascensor fins a casa del seu amic Roc i trucà. L’obrí sa mare, una senyora amb aparença bastant jove, rossa i prima i el va dir que passara, que Roc era a la seua cambra. Agraint-li-ho a la senyora, Nelo entrà a l’habitació del seu amic. Quan obrí la porta, veié el seu amic tombat sobre el llit amb la música sonant ben alta: algun tipus de grup lleuger que toquen des de fa molt anys, però que han seguit a través dels anys, d’eixos que tant agradaven a Roc.

Roc era un xic ros, d’ulls marrons i de bastants pigues. Era un xic baix i prim, amb el pèl curt, curosament pentinat de punta. Era un bon xic, un d’eixos que sempre son posats d’exemple a la resta, però era modest i humil, i li donava molta vergonya cada vegada que deien coses com "mira que bé que fa Roc" o "Perquè no eres tan bon xiquet com Roc?" i quan sentia eixes coses, quasi que preferiria ficar-se dins d’un clot.

– Hola! – saludà Nelo.

El seu amic, amb tota la tranquil·litat del món, girà el cap cap al seu amic. Tardà un segon en canviar la cara i esbossà un somriure. S’aixecà i anà cap al seu amic i li donà la ma.

– Com vas, tio?

– Ja veus, com sempre... et véns a la platja, no? – respongué Nelo.

– Uf! Faltaria més, amb esta calor!

De seguida, Roc agafà la tovallola i la ficà a la motxilla, conjuntament amb les seues coses. Mentre feia allò, li digué a Nelo:

– Escolta, pots dir-li a ma mare que em faça un bocata?

– A l’orde! – respongué Nelo i isqué de la cambra.

Una volta feta la comanda, Nelo tornà a l’habitació, i obrí la porta de colp i barrada, i llavors va veure el seu amic nu, al bell mig de la cambra. Sorprés, Roc va mirar el seu amic i ràpidament es va tapar la nuesa amb les mans, vermell de vergonya. Nelo reaccionà aleshores, eixint de la seua perplexitat, demanà perdó i tancà la porta.

Atordit, Nelo anà al saló i s’assegué al sofà, enfront la televisió, que donava el part meteorològic del dia. La mare de Roc era a la cuina preparant l’entrepà a Roc. Nelo mirava cap a la tele, però no la veia. A soles veia el cos nu de Roc, al mig de l’habitació, i els seus ulls avellanats clavant-se en els seus, no amb reprotxe sinó amb vergonya. Però no era una vergonya com eixa que se sol tindre quan passes una situació vergonyosa davant de gent desconeguda, sinó un altre tipus de vergonya. La vergonya dels seus ulls estava dirigida envers ell, li donava vergonya ser vist per ell.

Nelo es quedà allí, amb la vista fixa en l’aparat però perduda en l’infinit, fins que isqué Roc del seu quarto. Quan passà pel saló per a anar a la cuina, mirà tímidament Nelo, i de seguida abaixà la mirada. Nelo sentí com sa mare li donava l’entrepà i li deia que ho passara bé i que fóra curós. Aleshores, Roc isqué de la cuina i es dirigí cap a la porta d’eixida, sense desviar la vista cap a ell.

– Anem-hi?

Nelo s’aixecà i el seguí. En arribar al replà, Roc cridà l’ascensor. Mentre arribava, Roc baixava el cap, incapaç de mirar el seu amic. Nelo tractava de mirar cap a l’ascensor que pujava mentre mirava de reüll el seu amic. Un curt soroll indicà l’arribada de l’ascensor. Tots dos pujaren, silenciosos. Roc mantenia el cap abaixat i Nelo tractava de mirar-lo, mentre l’ascensor començava la marxa.

– Em... perdona, Roc, jo... ha sigut sense voler... – començà Nelo.

– Xist... no passa res... oblida-ho – respongué tímidament Roc.

L’ascensor continuà el seu descens. Roc aixecà la mirada, i es trobà amb els ulls verds de Nelo. Llavors, trobà en ells la mateixa curiositat que hi havia quan el mirava perplex des de la porta del seu quarto, davant la seua nuesa. Tots dos s’aproparen encara més u a l’altre... durant un segon, sols se sentia el bategar desbocat dels seus cors, inclús per damunt del soroll del mecanisme.

Passat eixe segon, els seus llavis s’ajuntaren.